La terra, des de Queralt, sembla ben bé inabastable. No sé què té, aquell paisatge, que no càpiga en una fotografia. Potser no és el què s’hi veu, que el fa gran. Desprèn quelcom. Crec que té més a veure amb allò eteri que en diem casa. I perquè no puc endur-me’l, m’agrada tan mirar-me’l.
Quan un és d’un lloc ho sap. Ho deixa veure. Ho nota i actua en conseqüència.
A casa sentíem empatia cap a mossèn Ballarín per una pertinença d’adopció poc sentida a les terres vallesanes. El coneixíem de cerimònies i altres coincidències fruit de viure en un espai petit. En guardaven sempre els retalls de diari. Ens l’estimàvem de lluny, que no vol dir menys. No hi ha anècdotes d’amics però sí coses a dir-hi. Tard: sempre parlem dels grans quan ja no hi són, i aquesta mala costum, a ells, no els serveix de massa.
Ens deixa un llegat ampli, i en això estem de sort perquè tenim mestre per anys, si és que ens en volem amarar bé. I hi ha molt per aprendre. Dir les coses tal i com ragen, per exemple. Fent-ho, això sí, amb coneixement de causa i sabent ben bé on ets i qui és l’altre. Podem també practicar el parlar alt i clar però amb el respecte que mereix la divergència. Assagem el riure sorneguer del qui es pren la vida amb ironia i acceptem el lloc que se’ns reserva perquè som com som, aprofitem-ho i diguem gràcies.
Berga és un poble procliu a l’alabança de les virtuts alienes i de vegades parla massa fluixet de qui se la fa seva. A casa també tenim oques capitolines que s’esvaloten pel que consideren amenaces. Aquestes oques solen anar en fila l’una darrera l’altra, i ja convé esvalotar l’aviram perquè no s’acomodi massa. Si en calen, de guilles!
Aquest any les violes han florit abans i l’obaga s’ha encatifat de porpra abans d’hora. L’hivern ha dit adéu amb les primeres nevades. Pocs dies i totes les estacions concentrades. Aviat vindrà el cucut i, més endavant, les orenetes. Però el fred encara porta pau al bosc i quan m’hi perdo aprofito per mirar si entre garrics i timons, boixos i pins, hi ha quedat, esbossada en el rastre que les potes de la guilla deixen a la neu, alguna paraula per dir, orfe de ploma, que vulgui ser expressada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada